El periodisme que no és

5 febr.

Un periodista, per definició, no ha de deixar mai de fer preguntes. De qüestionar el que li expliquen, d’arribar fins al fons dels fets, d’interessar-se pels orígens dels problemes i posar en dubte les versions oficials.I llavors, és la seva feina i el seu deure posar a l’abast dels ciutadans totes les respostes que hagi aconseguit. Així, és el seu deure preguntar i el dret dels ciutadans conèixer i jutjar les respostes. Però la feina del periodista no sempre és fàcil, i menys en un país en que alguns dels principis bàsics del sistema democràtic s’ignoren amb massa freqüència.

El passat 2 de febrer l’Estat espanyol va veure, una vegada més, com es menyspreava els periodistes que esperar en una sala de premsa de Gènova i alhora s’ignorava tota la ciutadania i el President del Govern, Mariano Rajoy, es burlava d’un dels fonaments per sostenir una societat democràtica i sana: el dret de tot individu a rebre una informació lliure i veraç. El senyor Rajoy, posant una pantalla davant dels periodistes no va fer més que obligar-los a escriure titulars més publicitaris que periodístics, els va convertir en simples canals de difusió del que a ell i el seu partit els interessava dir. Un president està a l’ull de l’huracà, per voluntat seva i del poble que l’ha votat, i no té cap excusa per prohibir als mateixos que l’han posa allà el seu dret a preguntar i rebre respostes.

Malauradament, però, a Espanya aquests mítings polítics disfressats de roda de premsa no són fets aïllats. El dia 18 de gener, el cap de l’oposició Alfredo Pérez Rubalcaba va exigir explicacions al senyor Rajoy pel cas Bárcenas i, tot seguit, ell mateix es va negar a respondre als periodistes que els va tocar assistir la farsa. Si els casos de corrupció ja no caben als informatius i als diaris, les actuacions – o no-actuacions – dels polítics que governen el país, no deixen d’estar a l’alçada en tot aquest panorama de desballestament social i descrèdit generalitzat de tota institució presumptament democràtica.

Fa cinc anys, al novembre del 2006, l’Asociación de Prensa de Madrid (APM) ja va advertir que les rodes de premsa estaven en perill d’extinció i va demanar formalment la fi d’aquesta pràctica que acabava degenerant la professió periodística. Durant la primavera del 2011 es va iniciar el moviment a les xarxes socials #sinpreguntasnohaycobertura i la FAPE va presentar el manifest Contra las ruedas de prensa sin preguntas y otras anomalías informativas, que va rebre l’adhesió de més de cent mitjans de comunicació a més de 8.500 firmes individuals.

El professor i articulista Antón Losada va escriure al seu blog personal que “cuando un político comparece y no acepta preguntas, esa es la noticia. Lo que diga, es publicidad. Debería pagarla y deberíamos presentarla como tal. Así se garantiza efectivamente el derecho a la información del ciudadano. Haciéndolo saber que no recibe información, sino propaganda.” Així doncs, si un polític no vol contestar el periodista potser hauria d’esquivar-li el joc i regir-se per l’honestedat, no difondre missatges polítics i explicar que el President es nega a complir amb un dels seus deures.

Imatge

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

ideas.ted.com

Explore ideas worth spreading

YoErasmus

Tu experiencia está a punto de comenzar

Blogging for a Good Book

A suggestion a day from the Williamsburg Regional Library

%d bloggers like this: